We are teenagers

Hola de nou! Què vos pensau que vos havia abandonat!! Jeje ido no! 🙂 duc dies pensant de que escriure, però per sort o per desgraci, mentalment em venen idees però quan m’assec, aishh me surten altres coses a fer!

Per mi escriure no es vocacional, i ben bé tampoc es un hobby, de fet m’ha costat sempre mantenir el diari que escrivia quan era més adolescent, però per qui si ho ha estat i crec que fins i tot ella ha quedat sorpresa és per una amiga, darrerament ha començat a escriure i ho fa moolt bé, com dic, és una vocació sorgida de dins i fins ara oculta (sort per nosaltres que l’ha treta a la llum), en tinc altre que fa unes critiques constructives que et quedes amb la boca oberta… en realitat, si em paro a pensar del grup més íntim d’amigues, totes hem sabut trobar, i sorprendre’ns unes a les altres, habilitats, capacitats, i fortaleses que ha sorgit al llarg dels anys i ni siquiera coneixíem nosaltres mateixes!

Al llarg dels anys…com si en tinguéssim molts!jeje però hem viscut moltes coses plegades, i precisament fa 2 cap de setmanes tornant d’un concert de Txarango, on molta gent per no dir la majoria era “teenager” em va venir al cap tot el que em viscut juntes i de lo màgica que potser la música per transportar-te a recons casi oblidats, a moments únics, bons, dolents, a records…

Va haver un parell de moments màgics per mi aquella nit, el primer quan sonava la canço <<Quan tot s’enlaira>> en aquell moment que diu:

Però jo mai seré feliç com ho he estat aquesta nit.

Quan tot s’enlaira toco els somnis de puntetes,
junts podem arribar més lluny, més lluny.
Un llarg viatge, il·lusions dins les maletes,
junts podem arribar més lluny, més lluny

I en aquell moment m’hi sentia feliç, i molt, era sentir que tot és possible si un ho vol, era com tornar a tenir 15 anys, quan vas als primers concerts, era allà enmig de la gent (passant una calorada) però la sensació va ser moolt bona.

En altre moment del concert va sonar:

Compta amb mi en els dies de lluita
si l’esperança et descuida.
Als mals passos hi haurà uns braços,
compta amb mi.

i erem allà les 4, per “celebrar” un aniversari, cada una amb lo seu, però quan va sonar aquella canço, em vaig girar a elles i nse com descriure-ho, però bé que sé que puc contar amb elles i esper que elles sapiguen que poden contar amb mi… sempre!

I per últim ja tornant cap a casa se’ns va ocurrir posar cançons de fa anys, Sopa de Cabra, Lax’n’busto, etc, i desprès del concert d’estar rodejada de gent jove, que ho té tot per fer , o que millor dit, encara no han començat a fer (perquè a noltros encara ens queda molta cosa per fer), em vaig adormir pensant, si és que en realitat, no és el concert que ens fa sentir joves, és la nostra energia, l’energia positiva que emetem quan estem plegades, quan ens ho passem bé, perquè sempre ens tocarà el cor la canço que amb la que ens vam enamorar, amb la que vam ballar fins les mil totes plegades, amb la que hem recorregut tres mil cops la plaça per festa major, perquè tornar enrere i gaudir dels bons records sempre es farà amb una rialla a la cara. Perquè ja no serem teenagers, però el que ens queda per viure plegades.. no sabem on ens portarà, així que sols queda viure, riure, estar plegades i si ho podem amenitzar amb una miqueta de vi i bona musica, no cal demanar res més.

19023733_1490583730991719_7820056493429615062_o

@txarango

Anuncis

Canvi d’armari

Si ahir va tocar fer canvi d’armari i fer “dissabte” , ara que en teoria hauria d’haver estat tancada davant l’ordinador fent un PAC però bé demà serà altre dia…

Fer el canvi de temporada no sols és un canvi d’armari, treure roba d’hivern i posar la d’estiu, és també posar una mica d’ordre a s’armari, treure les coses que no volem i posar les que ens fa ganes i il·lusions.. potser hauria de llegir a la Marie Kondo, aquesta tan famosa per organitzar bé les coses. Les mudances ajuden molt a fer neteja, en cada una d’elles et desprens de coses que no han estat d’utilitat els últims anys, d’allò que t’ha fet bossa però per peresa no ho has tirat,etc.

closet

Ens aferrem a les coses materials d’una manera casi exagerada, posam sentiments a camisetes, a sabates…sa camiseta d’aquell festival, ses sabates de concert, fins i tot ses braguetes de la sort!! Després ens costa molt desfernos d’aquestes coses perquè ho assimilam a oblidar el dia o el record, i això que avui en dia..ja tens record fotogràfic de tot els que fas (o casi tot).

Fa anys vaig caure que aquest sentiment està més arrelada en el hemisferi nord o el Mon capitalista/materialista…fa anys havia d’anar a fer una estada amb una ONG, finalment no vam poder-hi anar perquè els hi havien destrossat les cases…si ens passa això a noltros..no es recuperem..triguem mesos..i ells al dia següent ja estaven construint una de nova. Aquesta gent ha desenvolupat una capacitat de superació molt important i de desapego amb les coses materials brutals, potser hauríem de seguir els seus passos.

Organitzar m’ajuda, ajuda a pensar en que vull fer ara amb “l’espai” buit que he deixat, amb què ho vull omplir…amb nous somnis,aventures, viatges, escapades, tardes fent birres, mojitos a peu de platja… Ho vull omplir amb la gent que m’estim i que vull que estiguin al meu costat, vull disfrutar les aventures que ens deparen…

Com a “aventura” explicarvos que divendres, per exemple vaig anar per primer cop a un hindú.. i SI vaig menjar amb les mans!! AARRRRGGG va ser una experiència, no diré que vaig disfrutar però no va estar malament, ara ja sabré que he de fer si qualque dia no tenc cuberts! Jejej

Vivim o desvivim del turisme?

La setmana passada, recordareu que havia d’anar a un esdeveniment a la plaça Vicenç Martorell, idó era una xerrada organitzada per Illencs a l’Espai Mallorca, sa xerrada versava sobre el turisme, els orígens i les seves conseqüències i sobretot relacionat amb el canvi climàtic.

Va ser una xerrada interessant, però no em va descobrir res nou, en tot cas que si seguim així, al 2100 no podrem sortir/entrar de l’illa perquè ja no hi haurà Aeroport, s’haurà enfonsat per sa pujada dels nivells de s’aigo.

No vull ferir a la mà que hem dona de menjar, perquè a ca meva SI que vivim del turisme, per mi viure té dos significats, conec molts que treballen en el sector turístic i per tant els seus ingressos provenen del turisme, però a la vegada que rebem més i més turistes cada any, uns 13 milions el 2016, el poder adquisitiu dels habitants va reduint-se i caient fins a un 4,5% els últims 6 anys,i això que hem estat la comunitat que desprès de la crisis s’ha recuperat més aviat i amb més força. És així dir, que tenim més turistes però nosaltres som més pobres.

Els residents encara que visquem o treballemen el sector comencen a estar cansats de tanta aglomeració que fins i tot hem vist cartells similars a aquest, desconec qui té la “cupa” i si n’hi ha, però el fet de que oferir més del que tenim, no crec que sigui bó.

No és normal és que per cada habitant hi hagi 12 turistes amb tot el que això implica en quant a recursos naturals, paisatgístic, hidràulics, etc. No podem aturar l’arribada de turistes, però potser si que cal prendre mesures dràstiques com ara, regularitzar els lloguers turístics, si no hi ha disponibilitat, vendran altre any, però no podem suportar més gent per els recursos que produïm.

No hi ha una solució única, es una lluita continua i ha de ser col·laborant entre les entitats públiques i provades, perquè a que volem que venguin? Si, clar que volem que venguin, però potser d’una manera més moderada. Hem de deixar de mirar el mèlic o sa guixa (com deim)per veure més enllà i el que volem que sigui la nostra terra d’aquí 20 anys, el malbaratament i les conseqüències avancen molt ràpidament, s’ha d’actuar des de ja.