We are teenagers

Hola de nou! Què vos pensau que vos havia abandonat!! Jeje ido no! 🙂 duc dies pensant de que escriure, però per sort o per desgraci, mentalment em venen idees però quan m’assec, aishh me surten altres coses a fer!

Per mi escriure no es vocacional, i ben bé tampoc es un hobby, de fet m’ha costat sempre mantenir el diari que escrivia quan era més adolescent, però per qui si ho ha estat i crec que fins i tot ella ha quedat sorpresa és per una amiga, darrerament ha començat a escriure i ho fa moolt bé, com dic, és una vocació sorgida de dins i fins ara oculta (sort per nosaltres que l’ha treta a la llum), en tinc altre que fa unes critiques constructives que et quedes amb la boca oberta… en realitat, si em paro a pensar del grup més íntim d’amigues, totes hem sabut trobar, i sorprendre’ns unes a les altres, habilitats, capacitats, i fortaleses que ha sorgit al llarg dels anys i ni siquiera coneixíem nosaltres mateixes!

Al llarg dels anys…com si en tinguéssim molts!jeje però hem viscut moltes coses plegades, i precisament fa 2 cap de setmanes tornant d’un concert de Txarango, on molta gent per no dir la majoria era “teenager” em va venir al cap tot el que em viscut juntes i de lo màgica que potser la música per transportar-te a recons casi oblidats, a moments únics, bons, dolents, a records…

Va haver un parell de moments màgics per mi aquella nit, el primer quan sonava la canço <<Quan tot s’enlaira>> en aquell moment que diu:

Però jo mai seré feliç com ho he estat aquesta nit.

Quan tot s’enlaira toco els somnis de puntetes,
junts podem arribar més lluny, més lluny.
Un llarg viatge, il·lusions dins les maletes,
junts podem arribar més lluny, més lluny

I en aquell moment m’hi sentia feliç, i molt, era sentir que tot és possible si un ho vol, era com tornar a tenir 15 anys, quan vas als primers concerts, era allà enmig de la gent (passant una calorada) però la sensació va ser moolt bona.

En altre moment del concert va sonar:

Compta amb mi en els dies de lluita
si l’esperança et descuida.
Als mals passos hi haurà uns braços,
compta amb mi.

i erem allà les 4, per “celebrar” un aniversari, cada una amb lo seu, però quan va sonar aquella canço, em vaig girar a elles i nse com descriure-ho, però bé que sé que puc contar amb elles i esper que elles sapiguen que poden contar amb mi… sempre!

I per últim ja tornant cap a casa se’ns va ocurrir posar cançons de fa anys, Sopa de Cabra, Lax’n’busto, etc, i desprès del concert d’estar rodejada de gent jove, que ho té tot per fer , o que millor dit, encara no han començat a fer (perquè a noltros encara ens queda molta cosa per fer), em vaig adormir pensant, si és que en realitat, no és el concert que ens fa sentir joves, és la nostra energia, l’energia positiva que emetem quan estem plegades, quan ens ho passem bé, perquè sempre ens tocarà el cor la canço que amb la que ens vam enamorar, amb la que vam ballar fins les mil totes plegades, amb la que hem recorregut tres mil cops la plaça per festa major, perquè tornar enrere i gaudir dels bons records sempre es farà amb una rialla a la cara. Perquè ja no serem teenagers, però el que ens queda per viure plegades.. no sabem on ens portarà, així que sols queda viure, riure, estar plegades i si ho podem amenitzar amb una miqueta de vi i bona musica, no cal demanar res més.

@txarango